Manifest
Introducció
La IA generativa produeix respostes més de pressa del que les persones triguen a pensar-les. Quan generar surt més barat que pensar, s’imposa la llei del mínim esforç: la IA proposa, la persona accepta, i la velocitat comença a substituir el pensament.
Això comporta riscos fàcils de passar per alt:
- El judici s’allunya de la persona. Com més de pressa produeix la màquina, més fàcil és deixar de qüestionar, d’explorar i de decidir amb deliberació.
- La responsabilitat es dilueix. Surt feina que ningú no entén del tot: codi, un informe, una publicació. Quan falla, «ho va escriure la IA» no explica res: una màquina no pot fer-se càrrec d’un resultat.
- La comprensió s’erosiona. Els tests passen, els esborranys no es llegeixen i la gent dona per bo el que no sap explicar.
- El disseny s’erosiona. La IA és bona produint peces localment plausibles, però la plausibilitat local no és coherència global. Sense algú que sostingui la intenció, l’estructura comença a acumular-se en lloc de dissenyar-se.
- L’aparença substitueix el valor. La feina generada sol semblar completa i correcta, però semblar correcte no és el mateix que ser útil, veritable o digne de fer-se.
- Els controls existents s’afebleixen. Les revisions, els rols i les definicions continuen important, però han d’evolucionar quan les màquines fan una part important de la feina.
Res d’això no és un argument contra la IA. És un argument en contra de rendir el judici a la velocitat.
La IA hauria d’abaratir la producció, no fer opcional el pensament.
La pregunta no és si la IA produeix la feina. És qui continua al comandament.
Què defensem
talaia es recolza en una convicció senzilla: la persona humana va primer, i cap eina no pot ocupar el lloc del judici ni de la responsabilitat humans.
Dos tipus de torre ho diuen millor que nosaltres.1 Babel: una sola torre, una sola direcció, una sola llengua per a tothom, aixecada cap amunt en la creença que l’escala mateixa era progrés; i quan va caure, ningú no entenia ningú ni podia explicar què s’havia construït. I les talaies2: les torres de guaita baixes que ressegueixen la costa mediterrània. Ningú no les va aixecar des de dalt; cadascuna la va construir un poble per vigilar el seu propi tros de mar. A cadascuna hi ha una persona que respon del que veu, i l’alarma passa de torre en torre amb foc. L’elecció que tenim al davant no és «sí» o «no» a la tecnologia; és quina de les dues torres estem construint: Babel (una sola torre, tot escala, ningú que respongui) o les talaies (moltes torres petites, cadascuna vigilada). La torre de guaita no atura el mar. Algú hi vigila, i respon del que passa.
Mantenint aquest ordre, valorem:3
El judici humà per sobre de l’autonomia de la màquina
Una persona que respon per sobre d’un sistema sense amo
Entendre el que surt per sobre d’acceptar el que funciona
El disseny deliberat per sobre de l’acumulació generada
Saber quan no fer-la servir per sobre de fer-la servir perquè hi és
La feina que serveix les persones per sobre de la que només sembla completa
Una eina serveix millor quan enforteix la persona que treballa, i falla en el moment en què la convida a deixar de ser-hi present.
talaia s’adhereix plenament a The Pro-Human AI Declaration, que també la va inspirar.
Què és la IA
A talaia sabem que la IA és software, i només software. No és viva: no té una intel·ligència ni una percepció comparables a les d’una persona, ni esperit, ni desitjos propis. No entén el que produeix. Imita el llenguatge, l’anàlisi, fins i tot l’empatia i la cura, i la imitació pot ser útil; però el seu aprenentatge és un ajust estadístic sobre dades, no el creixement d’algú format per decisions, errors i temps. I no és neutral: les seves respostes porten les decisions i els supòsits de les poques persones que la van dissenyar i entrenar, de manera que el que sona a fet pot ser la seva opinió.
Això fa de talaia alguna cosa més que una proposta sobre com treballar amb IA. És una defensa del treball humà amb IA: davant les maneres de treballar que dilueixen la responsabilitat, i davant la substitució de la gràcia, el talent i la personalitat humans. La IA hauria d’augmentar la nostra intel·ligència, a través de l’eina, no substituir-la. Tenim molt més a aportar a aquest món.
El principi que se’n desprèn l’anomenem human-in-charge: una persona al comandament.
Human-in-charge
El principi
Human-in-charge vol dir que tot ús de la IA té una persona al comandament: algú que va decidir que existís, va dissenyar com funciona, l’entén i en respon amb el seu nom. No és una persona posada en el camí d’un sistema per aprovar cada cosa que el sistema produeix. És una persona que és darrere del sistema mateix.
Pensem en un procés que fa servir IA per classificar mil correus al dia. Ningú no necessita llegir, comprovar i entendre mil classificacions; això desfaria la raó d’haver-lo construït. El que ha de ser cert és que una persona sap dir per a què serveix el procés i quin valor aporta, com està construït i on hi ha la IA, què pot sortir malament i què passa quan surt malament, i que el resultat és seu. La màquina pot actuar mil vegades sense que ningú no miri. Mai no actua per la seva pròpia autoritat: actua amb l’autoritat de la persona que la hi va posar, dins dels límits que aquesta persona va traçar.
Estar al comandament se sosté en tres nivells, i cap d’ells no és la sortida d’una automatització:
- Responsabilitat. Una persona amb nom respon del que fa el sistema, també del que fa quan ningú no mira.
- Disseny. Una persona va decidir què es lliura a la màquina i què no, coneixent els riscos i el valor. L’estructura es va dissenyar, no es va acumular.
- Comprensió. Una persona entén el codi i l’estructura que sostenen la IA, i sap explicar com funcionen i per què sense l’ajuda d’una IA.
Ho sostenim com una creença, no com una proposta. El mal que pot fer la IA només s’evita quan tot ús de la IA té una persona al comandament, sense excepció, com una obligació i no com una recomanació.
Com aplicar-lo
La responsabilitat no se li arrabassa de cop a una persona: es cedeix a poc a poc, una delegació sense examinar rere una altra, fins que no en queda res. Cada pas és còmode. El sistema va modelant sense fer soroll com treballem i com decidim; l’acceptem fins que deixem de veure’l, i el que algú va construir acaba semblant inevitable.4 El que es perd pel camí és la sobirania cognitiva: el judici propi d’una persona. La defensa és la fricció:
- Aturar-se i preguntar qui va decidir que això es lliurés a la màquina, i amb quina mesura les seves respostes compten com a correctes.
- Continuar decidint, deliberant i dubtant, encara que pensar cansi i la màquina no es cansi.
- No seguir cap oracle. Cap guru, model o algorisme no pot carregar amb la responsabilitat de triar.
- No delegar el que no es pot optimitzar ni reduir a un càlcul.
talaia ho fa practicable portant el manifest i el Certificat de Comprensió a cada feina en què es fa servir la IA. El manifest és el marc i el certificat és la pràctica, i se signa sobre el que fa una persona (el codi, l’estructura, el disseny de l’automatització). On no hi ha un nom, ningú no és al comandament.
El Certificat de Comprensió
El Certificat
El Certificat de Comprensió (Certificate of Understanding) és una eina per aplicar el manifest i el principi human-in-charge en el dia a dia, per a qui treballa amb IA. Les seves afirmacions volen resumir la part accionable del manifest.
El text, amb la forma del DCO,5 es publica només en anglès, la seva versió canònica:
Certificate of Understanding
Version 1 — talaia.dev/certificate
By signing off on this work, I certify that:
(a) The work was created, in whole or in part, with the
assistance of an AI, at my direction and to a brief
that was mine; and
(b) I have read the work in full; I understand what it
says and why, and can explain it without the help of
an AI; I have checked what it claims, and its
opinions and assumptions are mine; and I take
responsibility for the work and make it my own.
I sign this in keeping with the talaia manifesto: talaia.dev
Dues clàusules, i la signatura vol dir totes dues alhora: la màquina hi va ser, i una persona respon del que va fer.6
Contra la coautoria
El certificat registra assistència, mai coautoria. Autor no és qui va produir les paraules, sinó qui hi ha darrere. Ser autor és voler dir alguna cosa i que te’n demanin comptes. Això exigeix un jo amb alguna cosa en joc, i una màquina no en té.
Algunes eines diuen el contrari. Claude Code, per defecte, acaba els commits que escriu amb un trailer de git que anomena la màquina com a autora:
Co-Authored-By: Claude <[email protected]>
Estem en contra d’aquest ús i d’aquesta definició. El trailer no és només una etiqueta: GitHub i altres el llegeixen i mostren la màquina al costat de la persona, com a autora del canvi. Dir-ne coautora converteix l’ajuda en autoria, i reparteix la responsabilitat entre una persona i una cosa que no pot respondre de res.
Com fer-lo servir
El text viu a talaia.dev/certificate i mai no s’hi signa. Se signa afegint una línia a la feina:
talaia.dev/certificate — John Doe
Dues parts, en aquest ordre:
- L’adreça és el certificat. Apunta a un text fix, de manera que la línia vol dir el mateix allà on aparegui, i la clàusula (a) ja hi és: aquí hi ha hagut una IA.
- El nom és la certificació. Aquí hi ha una persona, i totes dues clàusules són certes d’ella.
Afegir la línia és l’acte; el gest és deliberat, i és teu.
Sota una publicació, la línia tal qual. Al peu d’un informe, l’adreça un cop i un nom per cada mà, perquè la feina va passar de mà en mà (de l’analista a la directora financera, de la directora financera al consell), i cada mà hi afegeix el seu nom sota l’anterior:
talaia.dev/certificate
John Doe, Director financer, 2026-09-14
Jane Roe, CEO, 2026-09-16
En un commit, l’adreça va al missatge i -s escriu el nom com el
trailer Signed-off-by:; la signatura de qui revisa la pull request
és la mà següent:
git commit -s -m "feat: export orders as CSV (#42)" -m "talaia.dev/certificate"
feat: export orders as CSV (#42)
talaia.dev/certificate
Signed-off-by: John Doe <[email protected]>
Les línies s’acumulen, i cadascuna és una persona que va llegir la feina sencera i en respon. Aquesta és la cadena de torres: el foc passa, i a cada torre hi ha algú vigilant.
Talaia
El manifest i el certificat són els mateixos per a tothom. El que canvia és qui els adopta, i hi ha dues maneres d’entrar-hi: una persona o un equip, pel seu compte; o una empresa, en conjunt.
Per a persones i equips
talaia és oberta i d’ús lliure, i no cal el permís de ningú. El certificat ja el tens. El que queda és la manera de treballar que fa honesta la signatura: el marc de treball, que diu com fer l’encàrrec a la IA, com llegir el que retorna i quan signar: una publicació, un informe, un commit. Per al software hi ha a més una petita eina que instal·la les regles sota les quals treballa el teu agent d’IA i comprova que cada commit porta una signatura. Tot plegat és a Persones i equips.
Per a empreses
Una empresa pot fer seu el manifest: els seus valors, compartits per tota l’organització, perquè les persones continuïn al comandament de la feina que la IA les ajuda a fer. El certificat és com es veu això, i va en tres direccions: dins de l’empresa, cada feina porta el nom d’una persona que la va llegir i en respon; cap als clients, es lliura com un segell sobre el que l’empresa lliura; i des dels proveïdors, s’exigeix pel que l’empresa rep.
A la pestanya Empreses hi ha els serveis que oferim per ajudar les empreses a aplicar talaia, i altres serveis relacionats.
Marc de treball
Introducció
El manifest diu què defensem; el certificat diu què promet una persona; el marc de treball és com la promesa es fa possible.
talaia no substitueix la teva manera de treballar; s’hi col·loca per sota. Les històries poden viure a Jira, a GitHub Issues o en un fitxer de text; un informe pot continuar sent un document de Word; una publicació continua sent una publicació. El que talaia afegeix és una frontera entre el que es pot delegar i el que ha de continuar sent humà:
- L’instrument pot redactar, construir, provar, iterar i informar.
- L’instrument no pot dissenyar el sistema, decidir què compta com a acabat, acceptar la seva pròpia feina, signar-la ni treure-la al món. Aquests actes són teus.
Un resultat que funciona no és una feina acceptada.
El marc
Com Scrum o Kanban, talaia és un mètode abans que una eina. A diferència d’ells, funciona per tasques, no per sprint, de manera que corre per sota del procés que ja tinguis.
Té cinc passos. El primer es fa un cop per sistema; els altres quatre són un cicle, que es recorre un cop per feina:
DESIGN ───▶ ( BRIEF ───▶ BUILD ────▶ WATCH ───▶ SIGN )
persona persona instrument persona persona, a la mateixa feina
| Pas | Qui | Què passa | Acaba quan |
|---|---|---|---|
| Design | Tu | Escrius què és el sistema: arquitectura, convencions, restriccions. | És escrit i l’aproves. |
| Brief | Tu, amb l’instrument | Dius què ha de ser cert; l’instrument pregunta pel que queda solt. | No queda cap pregunta oberta. |
| Build | L’instrument | Fa el que s’ha encarregat i mostra l’evidència. | El Brief és cert i l’evidència s’ha mostrat. |
| Watch | Tu | Llegeixes el que ha tornat i et quedes només amb el que aproves. | Saps explicar tot el que t’has quedat. |
| Sign | Tu | Afegeixes la línia: l’adreça i el teu nom. | La feina porta el teu nom. |
Treballar amb una IA és una conversa: es demana una cosa, en torna una altra, i el torn següent corregeix l’anterior. El cicle conserva aquesta forma: Brief, Build i Watch giren fins que quedes satisfet, i el Sign el tanca. Dirigeixes al principi i respons al final.
Res d’això no és cerimònia nova. El Design és el que ja saps del teu sistema, posat per escrit; el Brief és el mateix demanar; el Build és l’instrument treballant dins de les regles; el Watch ets tu llegint el que ha tornat; el Sign és la línia que afegeixes. Junts, els passos tracen una sola línia: l’execució es pot delegar; el judici, no.
Design: la persona diu què és el sistema
Encara no es demana res. El Design és el que és cert del sistema, escrit per tu abans del primer Brief:
- L’arquitectura. Què és el sistema, de què està fet i quins principis manté.
- Les convencions. Què vol dir aquí «ben fet»: com es fa, es comprova i s’escriu la feina.
- Les restriccions. Els límits durs: el que no es pot fer encara que funcioni, i les decisions que lliguen el que ve després.
Tot tipus de feina té les tres: un codi font; una publicació (la seva línia, el seu llibre d’estil, el que mai no publica); una sèrie d’informes.
Tres regles el mantenen teu:
- L’instrument no dissenya el sistema. Et pot ajudar a redactar el Design i a donar-li format; mai no el canvia pel seu compte.
- Cada Brief es llegeix contra el Design. Si un encàrrec el contradiu, o la feina mostra que és erroni o incomplet, l’instrument ho diu i s’atura.
- Només tu el reobres. Un cop aturat, l’instrument no continua fins que tu hagis decidit: reescrivint tu mateix el Design, o dictant-li el canvi.
Acaba quan: el Design és escrit i l’aproves. Fins aleshores no comença cap Brief. Signar-lo com signes qualsevol altra feina (la línia, el teu nom) és bona pràctica; res no ho comprova.
Brief: la persona diu què vol dir «acabat»
Encara no es produeix res. El Brief no és una reunió ni un formulari: és el teu encàrrec, amb les teves pròpies paraules, i la conversa que el segueix.
- Dius què vols: què ha de ser cert quan la feina estigui acabada.
- L’instrument llegeix l’encàrrec contra el Design i el projecte (el codi, les fonts amb què treballa) i retorna el que queda solt: una contradicció, una pregunta oberta, una decisió que l’encàrrec deixa per prendre.
- Tu respons. L’instrument no pren cap d’aquestes decisions pel seu compte: res de disseny, d’arquitectura ni d’ordre superior, i cap canvi substancial: una llibreria substituïda, una estructura refeta, una capacitat afegida o treta.
Acaba quan: no queda cap pregunta oberta. Mentre en quedi una, el Brief continua girant. Quan no en queda cap, l’instrument comença el Build pel seu compte, sense demanar permís: l’encàrrec, què vol dir «acabat» i cada decisió ja són teus.
Build: l’instrument treballa
Aquí no es decideix res. L’instrument treballa segons el Brief, sota set regles:
- El més petit. El mínim que fa cert el Brief.
- Ni més ni menys del que s’ha encarregat. Cap funcionalitat, abstracció o «millora» que ningú no ha demanat; res del que s’ha demanat no es queda fora en silenci.
- El que va escriure una persona es queda com ho va escriure. El contingut fet a mà no es toca, sobretot la teva edició d’alguna cosa que va produir l’instrument. Aquesta edició és una decisió, i el torn següent treballa al seu voltant, no per sobre. Només una petició explícita la reobre.
- La prova primer. On la feina es pot provar, el test que falla s’escriu abans de la feina i es mostra fallant; on no, la comprovació s’anomena abans de començar. Els tests i les comprovacions mai no s’esborren, se salten ni s’afebleixen.
- Cada afirmació ve amb la seva evidència. «Els tests passen» només compta com la sortida real de tests que s’han executat. «Segons les dades» només compta amb la font al costat.
- La feina continua sent vigilable. Prou petita per llegir-se sencera d’una asseguda, prou coherent per explicar-se sense ajuda. Quan creix més enllà d’això, es divideix.
- Iterar, mai insistir. Si la mateixa fallada sobreviu a dos intents, l’instrument s’atura i et retorna la decisió.
Acaba quan: el que s’ha encarregat és cert i la seva evidència s’ha mostrat, o dos intents han fallat i la decisió torna a tu.
Watch: la persona vigila
El Watch passa allà on ja és la feina: el diff al teu editor, el document a la teva pantalla, l’esborrany al xat.
- Llegeix cada part que acceptaràs. Si no saps explicar un fragment, un paràgraf, una xifra, no l’acceptis: pregunta, o refés-lo a mà.
- Comprova l’evidència, no l’afirmació. Els tests es van executar davant teu, amb la seva sortida real; les fonts s’obren; els números es poden rastrejar. El que continuï marcat com a sense verificar ho verifiques tu o es treu.
- Queda’t només amb el que aproves. En codi, fragment a fragment, acceptant (stage) els que passen; en un document, paràgraf a paràgraf, deixant fora la resta.
- Retorna la resta. Tot o una part: torna a fer la volta al cicle fins que sigui el que vas demanar.
Les eines poden escalar la lectura, mai el judici. Diffs semàntics, assistents de revisió, resumidors: fes servir el que t’ajudi a llegir; la decisió d’acceptar continua sent teva.
Acaba quan: has llegit tot el que t’has quedat, saps explicar-ho i res no continua sense verificar.
Sign: la persona en respon
Afegeixes la línia (l’adreça i el teu nom) a la mateixa feina; en software, el commit.
L’instrument no signa, no publica, no escriu la història. En
software: ni add, ni commit, ni push, ni merge. Cap ordre de
git que canviï l’estat, mai.
Acaba quan: la feina porta el teu nom. L’instrument itera; tu decideixes quan acaba el cicle, i la signatura és aquesta decisió.
Garantia
Qualsevol pot afegir la línia sense haver llegit ni una paraula del Build. Cap màquina no ho detectarà, i el marc de treball no fa veure que cap ho farà. El que la línia canvia és el que la feina és: qui la rep la llegeix com a teva (no de la màquina, no un esborrany, no una proposta) i la jutja com es jutja la teva feina.
Així doncs, la garantia ve de qui signa. La línia no comprova la feina; fa teva la feina, i el que porta el teu nom ho fas bé, perquè el teu nom és el que la gent preguntarà quan falli. El certificat no afegeix un control. Treu una excusa.
La part de qui rep és confiar en la signatura, i preguntar; la responsabilitat sempre ha consistit a preguntar a qui va signar. Per què això i no allò; què ho trencaria. Qui va llegir la feina i la va fer seva sap respondre sense l’eina. Qui va signar sense llegir descobreix què volia dir la signatura.
A la pràctica
Contingut i documents
Un article, una publicació, un informe. El Design són les teves regles per a cada peça: to, estil, el que mai no publiques. Escriu-lo un cop i dona’l primer a l’assistent. Brief i Build són la conversa. El Watch és llegir l’esborrany i quedar-te només amb el que acceptes. El Sign és la línia, afegida a mà. Sota una publicació, tal qual:
talaia.dev/certificate — John Doe
Al peu d’un informe, l’adreça un cop i un nom per mà:
talaia.dev/certificate
John Doe, Director financer, 2026-09-14
Jane Roe, CEO, 2026-09-16
Software
El software és el mitjà en què el marc de treball encaixa amb gestos
que ja fas, i on les regles són més estrictes: l’instrument no
escriu a git. Ni add, ni commit, ni push, ni merge. Res no
entra a la història sense una decisió humana.
El Design són tres fitxers a .talaia/, a l’arrel del repositori
(architecture.md, conventions.md, constraints.md), escrits per
tu, llegits per l’agent a cada torn, i commitejats i signats com
qualsevol altre canvi. L’agent hi escriu només al teu dictat.
Les regles per a l’agent van al fitxer d’instruccions que llegeix a
cada torn. Tot agent de programació en té un, amb un nom o un altre
(AGENTS.md, CLAUDE.md, GEMINI.md); les regles s’hi posen un cop,
i l’agent hi treballa a dins des d’aleshores.
Aquest és AGENTS.md: el marc de treball escrit per a l’agent. Viu en
una sola adreça, de manera que totes les seves còpies diuen el mateix.
Desa’l a l’arrel del repositori; cada eina el llegeix des del seu
propi lloc (Claude Code, Codex, Gemini, Cursor, Copilot). Com, per a
cadascuna: talaia.dev/how-to-agentsmd
(en anglès).
Brief i Build són la conversa amb l’agent, sota aquestes regles. Watch i Sign són git:
-
El Watch és el diff i l’stage. Llegeixes el canvi al teu editor, fragment a fragment, i prepares (stage) el que acceptes: preparar és el primer acte d’acceptació.
-
El Sign és el commit. Escrius el missatge amb les teves pròpies paraules (l’agent mai no el redacta; si no saps escriure el missatge, no pots fer el commit) amb l’adreça a dins, i
-sescriu el teu nom com a trailer:git commit -s -m "feat: export orders as CSV (#42)" -m "talaia.dev/certificate"feat: export orders as CSV (#42) talaia.dev/certificate Signed-off-by: John Doe <[email protected]> -
La pull request és la mà següent. Qui revisa llegeix el canvi i posa la seva pròpia signatura darrere de la teva; la plantilla de pull request torna a demanar el certificat, davant de l’equip, on ja té lloc la revisió.
L’agent acaba cada feina enllestida amb el certificat i l’ordre per signar. El mateix trailer, el mateix gest, la mateixa comprovació que el DCO: si el teu projecte ja el fa servir, una sola signatura certifica tots dos: talaia afegeix la comprensió damunt de l’origen, mai no el substitueix.
Una comprovació s’executa a cada pull request i falla quan algun dels
seus commits no porta Signed-off-by:; fes-la obligatòria i sense
signatura no hi ha merge.
Un fitxer. On posar-lo a GitHub, GitLab, Bitbucket o Gitea, i com fer-lo obligatori, és a talaia.dev/how-to-pr-check (en anglès).
Fer servir talaia
Aquesta part és només per a software: s’aplica quan la feina viu en un repositori git.
Inici ràpid
Instal·la un cop, i després dues ordres dins del teu propi repositori:
go install talaia.dev/cmd/talaia@latest # un cop; Go 1.23+ és l'únic requisit
cd ~/el-teu-projecte
talaia init # el fitxer d'instruccions, els fitxers de disseny, la plantilla de pull request, la comprovació
talaia hooks claude # opcional: prohibeix les escriptures a git a la configuració del mateix agent (claude, gemini, git)
talaia audit --strict # en qualsevol moment: els commits estan signats? (llegit de git)
Escriu el disseny a .talaia/, fes commit del que s’ha generat, obre
la teva eina d’IA i treballa com sempre. La CLI no executa cap IA ni
fa crides de xarxa; crea fitxers, edita només la llista de
configuració que pertany a hooks, i llegeix la història de git.
talaia help llista les ordres.
talaia init
Executa-la a l’arrel del teu repositori. Crea l’arnès (vuit fitxers) i no toca res més:
AGENTS.md Les regles del marc per als agents d'IA
CLAUDE.md, GEMINI.md Redireccions a AGENTS.md (Claude Code, Gemini CLI)
.github/
├── PULL_REQUEST_TEMPLATE.md Què, per què, com s'ha provat + el certificat
└── workflows/talaia.yml La comprovació d'audit a cada pull request
.talaia/ El disseny: l'escrius tu
├── architecture.md Visió general, estructura, principis
├── conventions.md Convencions de codi i de desenvolupament
└── constraints.md Límits durs i decisions que lliguen
Les regles (AGENTS.md) |
El fitxer de talaia.dev/agentsmd, tal qual; teu per adaptar-lo. CLAUDE.md i GEMINI.md són importacions d’una línia: no hi posis regles. On el llegeix cada altra eina: talaia.dev/how-to-agentsmd. |
El disseny (.talaia/) |
Les veritats del sistema: arquitectura, convencions, restriccions. Es creen amb marcadors TODO perquè els escriguis tu, abans del primer Brief. L’agent els llegeix a cada torn i mai no els canvia pel seu compte: s’atura i pregunta, i només hi escriu al teu dictat. |
| La plantilla de pull request | S’aplica a cada pull request: què ha canviat, per què, com s’ha provat, i les dues clàusules del certificat com a caselles, marcades davant de l’equip. |
La comprovació (.github/workflows/talaia.yml) |
El fitxer de talaia.dev/pr-check, tal qual: talaia audit --strict sobre els commits de la pull request. Fes-la obligatòria i sense signatura no hi ha merge: talaia.dev/how-to-pr-check. |
init és idempotent i mai no és destructiva. Els fitxers
existents es queden exactament com són; només es creen els que falten.
talaia hooks
AGENTS.md diu a l’agent que mai no executi una ordre de git que
canviï l’estat. talaia hooks fa que l’agent s’hi negui, encara que
oblidi la regla.
talaia hooks claude # .claude/settings.json
talaia hooks gemini # .gemini/settings.json
Afegeix a la configuració versionada de l’agent una regla de
prohibició per cada escriptura a git: add, am, apply, branch,
checkout, cherry-pick, clean, commit, merge, mv, pull,
push, rebase, reset, restore, revert, rm, stash,
switch, tag. El git de només lectura continua obert. Arriba a tot
qui cloni; la resta del fitxer es conserva, i executar-la dues vegades
no canvia res.
talaia hooks git # .git/hooks/, només aquest clon
Instal·la reference-transaction i pre-push, que rebutgen commits,
branques, etiquetes i pushes quan git es crida des de dins d’un agent,
reconegut per CLAUDECODE, GEMINI_CLI, CODEX_SANDBOX, o
TALAIA_AGENT=1 per a qualsevol altre. Funciona amb qualsevol agent,
però no cobreix add, reset --hard ni clean. Torna a executar-la
després de cada clon nou; un hook existent mai no se sobreescriu.
Res d’això no és una barrera de seguretat: un agent pot cridar git d’una altra manera. El que se sosté davant d’una drecera deliberada és que el commit porta el nom de la persona.
talaia audit
La garantia és un subproducte de git, no un informe. talaia audit
llegeix la història (un sol git log, de només lectura, sense els
commits de merge) i diu si les signatures hi són: quants commits porten
Signed-off-by: i un id d’història, i quins no. Amb --strict surt
amb estat 1 davant de qualsevol commit sense signar. Un id d’història
que falta o un commit massa gran només s’informen; això és el que
executa la comprovació de pull request. Acota-la amb el que passaries
a git log: talaia audit main..feature,
talaia audit --since=2026-08-01.
Footnotes
-
Inspirat en l’encíclica Magnifica Humanitas de Lleó XIV (2026), on l’elecció no és «sí» o «no» a la tecnologia, sinó construir Babel o reconstruir la muralla. ↩
-
Inspirat en el Manifest per al Desenvolupament Àgil de software. ↩
-
Ens inspira també Humanismo Tecnológico Disidente (Jesús Granero, 2025): no rebutjar la tecnologia, però no rendir-li culte. ↩
-
Inspirat en el Developer Certificate of Origin. ↩
-
Pensat per donar suport a la revisió humana i la responsabilitat editorial de l’article 50, apartat 4, del Reglament d’IA de la UE. ↩